Tot va començar amb un tuit amb el hastag #ZombisalEixample: Aquest vespre he vist dues zombies a l' Eixample. Algú més n'ha vist? Tot i que el compte que feia la piulada només tenia 138 seguidors, dos dies després #ZombisalEixample era trending topic. Centenars de barceloninxs asseguraven haver-ne vist una i molts deien que n'havien vist dues.
La majoria de les piulades coincidien en l'hora de la trobada: sempre al capvespre, entre les 20 i les 23 h. Si s'havien de creure els tuits, les zombis mantenien un horari força regular entre setmana però els caps de setmana costaven més de veure. Alguns afirmaven que n'havien vista una de sola o de vegades dues els diumenges al vespre, sobretot en aquella època de l'any en què els dies s'allargaven enormement amb la proximitat del solstici d'estiu.
Tots els tuits, però, coincidien en un detall que xocava amb els clixés més coneguts sobre els zombis: les zombis eren vistes prenent-se unes copes de vi negre assegudes en alguna de les abundants terrasses de la zona i en un estat d'embriaguesa d'allò més evident.
Tot plegat era digne d'una pel·lícula de por dels anys 80 del segle XX sèrie B i la majoria dels comptes de tuit semblaven seguidors del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges. Els perfils dels comptes tenien molt de joventut amant de les banalitats: Laura Z, Ningú no és perfecte, Pololives, Zombis630... #ZombisalEixample era un més dels hastags de moda efímera d'aquella setmana. Els trending topic acostumaven a durar el mateix que duren les copes i els entrepans en els vernissages i tenien la mateixa rellevància.
...... ...... ......
La Rosa estava enormement enamorada. Aquella història amb l'advocada, per la que no hauria apostat gens feia a penes un any, s'havia anat desplegant de tal manera que al cap d'un mes de relació havia envoltat la Rosa, s'havia enroscat a la seva vida. Amb les arts de seducció i convicció pròpies de la seva professió, aquella advocada l'havia encerclat mitjançant una dansa d'apropament i allunyament anílica i semblava que li havia inoculat un filtre d'amor molt potent, sotmetent-la d'una manera que li era impròpia tant per temperament com per trajectòria vital.
Mentre només sis mesos abans li havia semblat impossible disposar de temps material i mental per mantenir una relació sostinguda amb l'advocada, ara es trobava entrant i sortint de casa seva a qualsevol hora dels vespre o en plena nit, cada vegada amb més freqüència, només per poder passar alguns minuts al costat de la seva estimada quan aquella es permetia una pausa laboral.
En un inici, l'advocada es desplaçava al barri on vivia la Rosa, però, a mesura que la dosi inoculada anava sotmetent la segona, quedaven més a prop del despatx de l'advocada i el que va començar sent
a mig camí va derivar en quedar al carrer Còrsega, sota el seu despatx cada vegada amb més freqüència.
Quan va arribar l'hivern, ja sempre es trobaven en algun dels bars del voltant del lloc on semblava viure la jurista i on la Rosa creia conèixer del tot el circuit habitual de llocs freqüentats per la seva estimada. Per tal d'aprofitar més el temps i esgarrapar minuts per estar juntes, aquesta es traslladava de la manera que semblés més convenient sense recança.
Tanmateix, i a mesura que el verí anava fent la seva feina, el temps que la Rosa passava amb l'advocada s'anava escurçant i quan es veien uns minuts entre setmana, aquesta escollia un bar que tingués tele per així veure a través de la Rosa asseguda al davant, però transparent, algun tros de Barça mentre sopava una tapeta acompanyada d'algunes copes de vi. Com aquella nit, ja a finals d'hivern, quan feia un fred que pelava. Ella havia sortit de casa seva a les 9, l'hora adient per a la jurista per fer una parada en la feina i veure el final del partit en el bar dels gallecs del davant. Mitja hora més tard, amb el partit acabat, l'advocada va anunciar que s'hi tornava a posar al despatx i la Rosa va tornar a casa seva enmig del fred de la nit d'un dimarts qualsevol.
Si alguns dies la Rosa es queixava que es veien poc i que quan ella sortia de casa per veure-la uns minuts, la jurista mirava el futbol en comptes de parlar amb ella i estar juntes, aquesta li deia que semblava mentida que no es fes el càrrec de la feina inacabable que tenia, del seu cansament brutal i que, en comptes de facilitar-li la vida, li posés encara més pressió.
Durant els caps de setmana, es veien en els horaris entretallats que l'advocada necessitava, segons la feina pendent acumulada durant la setmana, doncs les reunions amb les Dones Turistes, les col•laboracions en plans d'igualtat (la vida està plena d'ironies), els dinars, les taules rodones i les trobades diverses que a l'advocada li encantaven, li treien hores de feina de despatx que acabava els dissabtes, els diumenges i els dies festius. La Rosa mirava d'organitzar les seves activitats de lleure en funció d'aquests horaris improvisats cada setmana i insegurs fins a l'últim instant, però era difícil. Es trobaven unes hores, dinaven, es tornaven a separar, quedaven dues, tres hores més tard... Les tardes del diumenge sempre les passaven separades, però era difícil saber-ne l'hora. L'advocada anava decidint sobre la marxa segons les necessitats del moment."Tinc tanta feina que no me l'acabo. Estic desbordada", deia abans d'acomiadar-se i era la primera frase que pronunciava quan es tornaven a trobar.
Naturalment la Rosa s'ho creia tot.
Quan menys es veien, més trobava a faltar al seu amor i més greu li sabia no estar amb ella. Ara, l'advocada podia atendre trucades inacabables abans de parlar amb ella per telèfon sabent que l'estava esperant. Moltes vegades quedava amb la farmacèutica del seu barri per fer un vinet i una pausa al capvespre enmig de la feina en comptes de quedar amb ella. Quan acabava de treballar sobre les 11 de la nit, mentre la Rosa, que s'havia de llevar a les 7 al dia següent, esperava que li truqués quan arribés a casa, l'advocada s'entretenia pel camí per veure un tros del partit o s'aturava a prendre's els vinets i la tapeta (a repostar, com deia ella) i a llegir una mica el diari i sovint trucava a la Rosa vora les 12 de la nit. Ella es mantenia desperta, esperant, veient com cada cop es feia més i més tard i les seves hores de son s'escurçaven. Però no així les seves ganes de parlar amb la que estimava.
Va arribar un dia, que, quan la Rosa li va dir, com altres vegades, quant i quant la trobava a faltar, que la jurista li ordenà que no li ho digués més, que la posava dels nervis sentir-la, que era una desconsiderada, una egòlatra que li posava més pressió de la que ja tenia en comptes de facilitar-li la vida. Perquè estimar, era això: facilitar la vida a l'altra i no dir-li que la trobava a faltar contínuament, que ella portava més malament que l'advocada que estiguessin separades i que era millor tenir més ganes que no pas ocasions.
Tot i que el filtre amorós inoculat encara corria en grans quantitats per les venes de la Rosa, la manca de sentiments humans de l'advocada, la va deixar en estat de xoc. Quan intentà rebatre-li aquelles acusacions dient-li el que sentia, no va trobar cap resposta humana en la seva companya. L'advocada semblava no entendre res del que ella li estava dient: l'enamorament que fa voler estar sempre amb la persona estimada, els minuts de separació que semblen dies, la desaparició del món fora de la persona adorada, la necessitat vital, l'embogiment de l'enamorament on res no importa tret de l'amor, la complicitat, el recolzament mutu, la lleialtat, el desig de fusió... L'advocada no entenia de què li parlava. Cap sentiment humà semblava habitar-la. Quan li va respondre, un vent gèlid es desprengué del seu interior i boira freda li va sortir per la boca. Les paraules eren metàliques.
Deu ganivets d'acer es van clavar al cor bategant de sentiments de la Rosa. El seu cervell no ho entenia. Qui o
què era aquella advocada? Es va quedar en estat de xoc.
...... ...... .....
Com tantes coses que decideixen la nostra vida, va ser per atzar. Un agradament d'una resposta a un tuit d'una ex-alumna amb el hastag #ZombiesalEixample. Li va fer gràcia que la Yoli, la seva ex alumna de l'institut, ara directora d'un grup de teatre amateur a Sant Joan Despí, havia tuitejat sobre zombies. Moguda per la curiositat de saber en què estava ara la Yoli i si potser volia muntar un espectacle per Halloween, va clicar el hastag i no va poder parar de llegir: hi havia dues zombies a l' Eixample, just per la zona que la Rosa havia estat freqüentant tant aquells últims mesos. A mesura que llegia, alguns detalls (on havien estat vistes, els seus horaris, la descripció física...) la van inquietar.
Després d'una tarda de dubtes de començament de juny, va decidir que volia saber. Que si s'havia fet la pregunta, era perquè estava preparada per a la resposta. I que a la primera ocasió que es presentés, intentaria sortir de dubtes.
L'ocasió es va presentar al dia següent. Quan el deixeble està preparat, apareix el mestre. Aquell dia tot va tenir una seqüència màgica, els esdeveniments es van encadenar sols, esotèricament. L'univers semblava constel·lar-se per mostrar a la Rosa una altra espècie de les seves criatures.
L'advocada, que no se separava mai de la seva cartera, aquell matí se la va descuidar a casa de la Rosa on s'havia quedat a passar la nit. Amb una trucada matinal, li va demanar que quan pogués l'hi portés al despatx, però que no hi havia pressa, ho podia fer al migdia, quan sortís de l'institut.
La casualitat, l'atzar, va voler que aquell dia la Rosa tingués una reunió imprevista que la va retrassar i quan li va dir a l'advocada que passaria pel seu despatx ella li va informar que tenia una visita a les 4 de la tarda. Com la Rosa volia aprofitar la trobada per poder prendre alguna cosa amb la seva estimada i esgarrapar uns minuts amb ella, li va dir que hi passaria després de dinar. Havent dinat, però, estava morta de son, com de costum, pel poc dormir nocturn i va decidir anar-hi després de fer la migdiada.
Quan es va despertar, l'actitud de l'advocada la va posar en alerta: sorprenentment, la jurista tenia pressa per veure-la. Volia que hi anés aviat i, cosa increïble en ella, volia concretar a quina hora es trobarien i si no trigaria gaire en arribar. Volia esperar-la en un bar. Ella, que sempre aprofitava fins a l'últim segon per quedar-se treballant al seu despatx, ara volia esperar-la a baix i saber a quina hora vindria. Aquest cop, va ser la Rosa qui li va dir que no podia concretar, que havia de fer un encàrrec abans i no sabia exactament a quina hora arribaria, però que la jurista anés treballant per aprofitar el temps i ella ja l'avisaria. Quan encara estava esperant l'autobús, l'advocada li va trucar per saber on era.
"Que tens pressa?", li va demanar la Rosa.
"No".
Era evident que estava passant alguna cosa i volia saber què li amagava l'advocada. Notava que volia que la Rosa arribés sobre les 7, estar la mitja horeta de rigor amb ella i quedar lliure abans de les 8. La hipòtesi més probable era que a quarts de 9 hagués quedat amb algú. Potser amb la seva amiga farmacèutica com tenia per costum? Per fer què? Volia saber. Ara volia saber.
Sobre les 8 de la tarda la Rosa arribava a Còrsega Aribau. Si bé l'advocada li havia ensenyat la farmàcia alguna vegada, sempre estava tancada i mai no passaven per davant si estava oberta. La Rosa no havia pogut conèixer mai la misteriosa amiga de la jurista. Per curiositat i per fer temps, va passar davant de la farmàcia amb tan bona i casual fortuna, que va veure-hi a dins una dona en la seixantena darrere el taulell que es penjava la bossa a l'espatlla disposada a sortir. Era ella, la propietària de la farmàcia. Un pobre home amb cara d'anys de cansament acumulat li feia de dependent i ja tancaria ell.
Mentre la Rosa l'observava a través dels vidres de l'aparador la va veure obrir la porta i sortir. Portava una bossa de plàstic a la mà amb una ampolla de cava a dins. La va seguir i, a penes 20 metres més avall, veié com entrava en una luxosa porteria que devia ser el seu domicili. Vivia just davant del despatx de l'advocada. Des dels respectius balcons es podien saludar en qualsevol moment del dia o de la nit si volien. L'advocada no li havia comentat mai aquest petit detall mentre, en canvi, li havia explicat molts fets menors de la vida de la Loli: on es comprava la roba, que tenien molt poc en comú elles dues i com de malament es vestia tot i tenir molts diners, cosa que, tot fos dit, no confirmava en absolut el conjunt que ara portava posat .
Encara no eren 2/4 de 9, l'hora que la Rosa volia aparèixer al bar on l'estava esperant, ja impacientment (els wats que li anava enviant la delataven) l'advocada i va fer temps per organitzar el seus pensaments i calmar el seu ànim. Volia aparèixer davant de la jurista amb la major normalitat possible.
Va arribar a la cafeteria del local convingut on l'advocada s'estava prenent una infusió (!) . Abans que la Rosa tingués temps de demanar res, la jurista, fent un gir inesperat li va proposar sopar allà. Si la Rosa li havia fotut el sopar previst enlaire, devia haver decidit que, al menys, soparia bé. El lloc era car. Ja la convidaria ella, va dir la jurista. Ella li va recordar que tenia feina i que se li faria tard per treballar al despatx. La defensora de drets li va dir que es quedaria treballant fins les 11, després.
A aquestes alçades el cor de la Rosa anava a 200 pulsacions per minut, però aconseguia mantenir una calma més que aparent. Les dues ho estaven aconseguint, si bé notava a la jurista inquieta i com a refugi infal·lible li parlava compulsivament de temes feministes. La Rosa li seguia el rotllo mostrant un interès que la seva companya seguia amb alguna dificultat i amb fredor inhumana .
Sabia que si continuava fins al final, mai més res no seria igual per a ella, que el món, tal i com l'havia conegut fins llavors, deixaria d'existir. Encara que tingués només unes nocions bàsiques sobre el comportament i l'existència dels zombis provinent d'algun capítol de Walking Dead que el seu fill Marc li havia volgut fer veure a Netflix, sabia que els zombies s'alimenten d'humans així com que es poden eliminar atacant el seu únic punt feble: el cervell. El més bàsic instint de supervivència l'obligaria a allunyar-se'n definitivament del seu gran amor i això li produïa un dolor insuportable que s'afegia a l'horror de constatar que l'advocada era una zombi i la farmacèutica, la seva parella zombi per rematar-ho.
A 3/4 de 10 de la nit, l'advocada va anunciar que havia de treballar i va donar el sopar per acabat (com de costum, havia arribat el moment imprevist en què bruscament l'advocada declarava que havia d'anar al despatx).
La Rosa la va acompanyar fins la porteria i va contestar que tornaria en bus (la jurista ho volia saber). Un cop acomiadades (estem en contacte, treballaré fins les 11, li va dir), la Rosa dubtava sobre què fer. Calculava que l'advocada tardaria uns 30' en sortir, el temps que comptava que la Rosa trigaria en arribar al seu barri. La possibilitat d'esperar-se 30' al carrer li semblava massa feixuga i a més tenia l'inconvenient de tornar a casa, a saber a quina hora, en transport públic. Va pensar que tenia temps d'anar a casa amb el 54, agafar el cotxe i tornar a l' Eixample.
Ja a casa seva, el cor semblava a punt de saltar-li de la samarreta blanca que portava. Havia arribat el moment definitiu. Encara estava a temps de no tornar al carrer Còrsega, de quedar-se a casa i no saber mai del cert si l'advocada que tant estimava era o no una zombi. Encara tenia la possibilitat de continuar amb la vida tal i com la coneixia sense posar-se en perill.
Es va aturar a valorar-ho. Es va demanar si seria capaç de suportar la realitat i va tenir clar que la seva necessitat de saber era superior a la por a perdre la dona de la que estava enamorada. La set de veritat era superior al dolor que inevitablement sentiria quan l'ataqués la zombie. Sí, s'havia fet la pregunta i estava preparada per assumir les conseqüències de tenir la resposta.
Va agafar el cotxe i va tenir la sang freda d'aturar-se en un caixer a treure diners per pagar la Lucía que vindria a netejar el dia següent. La seva vida continuaria. Amb zombis o sense.
Es va dir per última vegada que encara estava a punt de recular, quan va entrar un wats de l'advocada: "Se m'està acabant la bateria i no ens podrem comunicar fins que arribi a casa." Havia passat exactament mitja hora des que l'havia deixat. No hi havia escapatòria possible. Va sortir pitant en direcció a l' Eixample.
Quan va arribar, el despatx estava encara il·luminat, però mentre la Rosa havia aparcat el cotxe, el llum s'havia apagat i la jurista havia sortit. Va trucar al timbre de la porteria 2, 3 vegades. Ningú responia. L'ascensor estava a baix. Devia haver acabat de sortir, però no la veia enlloc. Va mirar els bars que coneixia. No hi era. Va decidir esperar-se davant la porteria de la farmacèutica. L'advocada devia estar amb ella.
Ja eren quasi les 11 i encara no apareixia. L'advocada li havia dit que treballaria fins les 11 i li trucaria quan arribés a casa, No es podia retardar gaire. Així i tot, aguantaria ella sense tenir una aturada cardíaca abans? Llavors va passar una cosa que no s'esperava: la farmacèutica va entrar a la porteria de casa seva. Segur que acabava de deixar l'advocada. Va mirar en la direcció d'on venia. Just allà mateix, a la porteria del costat dels seu domicili, hi havia un bar, el Manolito's, un bar del que mai li havia parlat l'advocada, on mai hi havien anat tot i estar just davant del seu despatx. Va deduir que devia ser el lloc de les seves trobades furtives i on havien estat avistades pels tuitaires del hastag.
La jurista, asseguda amb els ulls encesos mirava el seu mòbil.
- Hola.- la va saludar la Rosa.- Creia que no tenies bateria.
- I no en tinc- li va contestar la zombie negant una evidència estrepitosa. -He encès un moment per veure el resultat del partit del Barça.
Estava beguda.
- Veig que tens molta feina al despatx i que no et va el mòbil.
- El mòbil l'apago quan li queda poca bateria. No es pot carregar fins que no es queda a zero i l'he obert un moment per veure el Barça.
Hi havia dues copes a la taula.
-He vist que estaves acompanyada.
-M'he trobat la Loli, per casualitat quan anava cap a casa.- (casa seva estava en la direcció contrària).
-No és el que et penses. Ets una gelosa compulsiva! M'assetges, m'has estat espiant!!- va dir l'advocada amb els ulls que, brillant d'un verd fosforescent, li saltaven de les òrbites al mateix temps que les dents negres sobresortien de la mandíbula desencaixada.
Amb un moviment invisible a l'ull humà, propi dels caçadors camaleònics, la jurista zombi devorà d'un sol mos, en unes dècimes de segon, fent servir les dents afilades i la saliva corrosiva, l'ànima de la Rosa. La taula i el sostre del Miguelito's van quedar esquitxades amb gotes negres de bava i la pudor del vi negre a mig pair.
Afortunadament, el cos de la Rosa continuava fent les seves funcions habituals i també el seu cervell. Havia fet l'única cosa possible per salvar-se: construir-se una ànima nova in situ.
Havia aconseguit parlar a la zombi mantenint la calma, tot aparentant una certa normalitat que li havia permès sortir lentament, sense que ni els seus gestos ni les seves paraules la delatessin. Havia aconseguit fer el pas del seu cos a una altra ànima imperceptiblement, de manera que la jurista havia devorat una ànima ja deshabitada. No havia estat fàcil, però ho havia aconseguit .
- No em creus? - preguntà la zombie encara amb la bava gotejant.
- Sí, sí que et crec. Com, sinó, podria continuar estant aquí al teu costat?
.........................
Fa temps que #ZombiesAlEixample no te tuits nous. Ja no hi ha cap zombie al barri i la Rosa viu amb la seva ànima nova lluny de la jurista i sense zombies.
Però encara, si passeu per la cantonada de Còrsega-Aribau i mireu el sostre de la petita terrassa del Miguelito's, podreu veure les esquitxades brutes que han quedat, testimonis indelebles de la depredació d'una ànima humana una nit qualsevol, d'un dimarts qualsevol de començaments d'estiu, d'un any sortosament, tan distant.
