Taxidèrmia al Sàndor

-Roses de Síria-va dir ell amb aire reverent i l'accent irlandès més pur-.                                                              Una espia a la casa de l 'amor. Anaïs Nin

The past is a foreign country: they do things differently there.                                                                                      The go-between. L.P.Hartley


Va deixar la bicicleta a la parada del que havia estat el Pepe Martínez i ara veia que era una sabateria, Andrea. Havia quedat al Sàndor i per fer temps i per gust va entrar-hi a fer una mirada.

Va travessar Pau Casals i va recordar les alegres trobades d'abans de la pandèmia amb son germà per fer un cafè o a dinar quan ell tenia el despatx just a la cantonada. El despatx ja no existia i amb el seu germà ara parlava del necessari i prou.

Just de cara, a tres porteries del Sàndor, es va trobar el taxidermista. Uns minuts més a la sabateria o cap i la trobada no s'hauria produït. L'avantatge d'haver-lo reconegut un segon abans que ell, no va evitar que fos ineludible saludar-lo. La certesa del que era evident: les casualitats no existeixen. 

Estava més simpàtic del que mai ho havia sigut durant aquell parell d'anys junts. Se'l veia content d'haver acabat. No tenia aquella pressa recurrent per marxar. Alleujat i en pau en trobar-se-la morta, de colors, sense cadàver i muda, ja no era una amenaça per al seu jo.

Havia extret la sang brillant i calenta de la seva relació. Convenientment dissecada, el taxidermista l'havia clavat en la vitrina de les pàgines del seu últim llibre amb l'agulla daurada i fina que sabia utilitzar amb mà destra, lírica i havia esdevingut una més en la seva col·lecció de lepidopteròleg, desada entre volums que contenien exemplars de relacions passades, en un temps vives i amenaçadores, que ara, allà, punxades i seques, mantenien els seus pigments immòbils on no podien fer mal. Després d'haver fixat les relacions en paraules, aquestes sí, eternes, podia deixar-les lluïr dins les pàgines cobertes per làpides de cartró. La seva era vermella. I blanca.

Si bé no podia evitar del tot la nostàlgia, sentir de vegades la proximitat d'allò que està lluny, se'n sortia força bé a base de mirar molt rarament el contingut dels volums emmarcats i convenientment ordenats en les estanteries-nínxol de la casa-museu que, més que res per mandra, habitava des de feia molts anys. O potser custodiava.

Va dir-li tres frases de cortesia per  acabar ràpidament abans no  tornés a ser la d'aquells dos anys llargs.  No creia en les ruptures. No n'havia superat cap. Era metgessa, mantenia vives tant les persones com les relacions. Perquè la vida existeix després de la mort. Perquè tot és present. Només cal pensar-hi per reviure-ho tot. Com el Pepe Martínez, com un barri, que sempre reconeixes hi visquis o no, hi vagis o no, perquè  continua existint sense tu i en tu .

Com el Sàndor i el seu germà baixant del despatx, com el Turó i el seu primer petó als 16 anys. Perquè tots els amors eren un i, ara, l'estaven esperant al Sàndor.

                                


El manuscrit trobat al col·legi major.

     La veritat existeix, però com a procés, com a camí interminable; la mentida, en canvi, és sòlida i produeix efectes immediats. Josep M. Català.



El generador d'enigmes arriba molt content. Va a la presentació del llibre d'un poeta nostrat mort a començaments de segle XX amb 24 anys (un planasso, ja es veu). Fa una setmana que insisteix en anar a aquest acte.

S'ha posat el despertador per no fer tard després de la seva sagrada (com tot el que necessita) migdiada. Arriba abans d'hora. Sovint fa tard quan queda amb la dona de la gavardina i el barret que es queixa perquè vol que no la faci esperar, però a aquesta mena d'actes sempre arriba el primer.

Quan estan a punt d'entrar al recinte, un col·legi major, li diu que la becària universitària que l'adula i el fa sentir jove i encara interessant, una noia que te exactament l'edat de la seva filla petita, també hi assistirà.

La dona de la gavardina i el barret li fa un comentari esmolat sobre el contacte freqüent que manté amb la noia i just quan entren a la sala ell li diu que ha estat la jove qui, avui mateix, li ha enviat un wats preguntant-li si aniria a aquesta presentació i que des de feia bastant de temps, no s'havien escrit. Que ell li ha dit que sí i que de pas, li presentaria l'editor del llibre.  

Es queda molt sorpresa. La casualitat ha fet que la setmana anterior es trobi la doctoranda (ara es deia investigadora) pel centre de la ciutat i que la noia li comenti que sap de l'acte que es fa properament i també del manuscrit cedit pel generador d'enigmes perquè hi surti publicat (un poema excels). També li comenta que li n'ha enviat una foto per wats. La dona de la gavardina va pensar que es tractava de la mateixa que li acabava d'enviar a ella.

El generador d'enigmes se sent admirat per la becària de manera general i ara especialment pel manuscrit que ha aportat al llibre. La que s'autodefineix com "jove estudiant" que li diu que es va enamorar d'ell, "literàriament, és clar",  amb la seva primera novel·la i que el manté al corrent dels "amants nous" que es fa, li resulta tan irressistible com les cambreres llatines de bons pits que no passen dels quaranta, quan li somriuen; tan irressistible com una correctora acabada d'arribar de Zamora al Dry Martini o com la veïna publicista amb lloro verd quan pren el sol a la piscina de casa (en peores plazas hemos toreao). 

Quan l'acte comença, mostrant els límits d'una educació que li fa confondre el mal gust amb la naturalitat, es gira un parell de vegades des de la cadira de segona fila, sense miraments, per veure si arriba la becària. 

Un cop acabat l'acte (tan tediós com és habitual en aquests casos, però una mica menys llarg) presentat per tres senyoros per fer-ho tot encara més interessant, la noia amb motxillot negre a l'esquena i sota els ulls, s'apropa a ells per saludar i comentar el que ja és per a tots una presentació inoblidable. 

La vida de la investigadora literària és dura i està plena d'homes a raspallar que tenen més poder que ella, d'altra banda cosa bastant fàcil (tant la primera com la segona). És estudiosa i te una certa intel·ligència. Si juga bé les seves cartes, arribarà el moment en què dirigirà el departament i serà a ella a qui hauran de pilotejar.  Ara, però, ha d'aprofitar els anys d'aire juvenil i posar ullets decolonials, donar mostres de tenir una vida interior i exterior a aquests vells que són com nens. Aquest cos atlètic no durarà per sempre. 

La dona li comenta a la doctoranda (que te, per cert, exactament la mateixa edat del seu fill petit) que el llibre que acaben de presentar conté un manuscrit cedit pel generador d'enigmes (només per veure la reacció d’ell). La noia, naturalment, diu que ja ho sap, que  li n'ha enviat una foto. Està tens, però se'l veu acostumat a viure entre els embolics que segrega i se sent protagonista entre dues dones imaginant-se (imaginació no li'n falta?) desitjat. 

Van cap a l'editor per presentar-li la noia. Un cop fet l'intercanvi de mòbils, la jove vol anar tirant. Està esgotada. De fet, ha vingut per trobar-se a la sortida amb un dels tres maromos acadèmics de la presentació (love is in the air) que si bé li porta 15 anys i te dos fills, al menys no podria ser el seu pare tardà. Marxa, mentre la dona del barret i la gavardina li proposa al generador d'enigmes que es quedin uns minuts més per veure la capella del recinte abans d'anar-se'n (pitant però sols).

A la sortida li pregunta sobre l'enviament de la foto del manuscrit a la becària. Ell diu que sí (quin remei), que l'hi ha enviat avui mateix, quan la doctoranda li ha dit que volia venir. Parla enfadat (només faltaria), per què tantes preguntes, ja n'hi ha prou d'aquest tema que no te cap importància, sembla la dona del TBO amb el rodillo renyant el marit, ell no te perquè donar-li explicacions i etc.

Només sap de dues persones que hagin reconegut alguna vegada una mentida quan ha estat descoberta: el seu pare i ella mateixa. El generador no és cap d'aquestes honorables excepcions i segueix el protocol que un rot de Sade mal paït barrejat amb restes de por infantil li fa creure que és l'àngel de la pau: tapar les mentides amb boles més grosses (quantes mentides calen per transformar una falsedat en veritat?), trivialitzar el que ha passat (no me'n recordo) i, sobretot, enfadar-se molt per la manca de respecte de dubtar de les seves paraules (és un insult). 

Anys d'una pràctica insòlita per a ella, enlletgeixen la cara de l'home, que es contrau en moviments primer lents i després cada cop més dinàmics. 

Li cau el barret. Un forat a l'estómac li crema la gavardina. Crida, plora, s'arrossega per terra de dolor mentre veu com la fesomia d'ell es desfà i desapareix transformada en una màscara que li sembla la d'Scream. Horroritzada, deixa que canviï el tema de conversa mentre van pel carrer Londres (la ciutat dels avortaments clandestins) camí de casa d'ella. 

Quan arriben sopen i parlen, per variar, del que ell està elaborant, de la seva família passada (i pesada), (omni) present i (re) futura, de les inacabables trucades diàries del seu traductor (que és cors i en te la patent) i, sobretot, de com n'està de destrossat perquè ha d'apagar tants focs, te tantes coses al cap, no toca de peus a terra, la seva vida és un dragon khan i, per culpa d'ella, està a punt de tenir un atac d'ansietat. L'últim que necessita és que la dona sigui un problema més, tenir bronques, mal rotllo i discutir en bucle. No se n'adona que amb aquesta actitud li fa perdre les ganes d'estar amb ella?

A veure, quina paraula no entén de: "estic cansat"?  

                                                                                                                                                                             










Ai, font. (Amb permís - o no - de D.P)

 La dona vestida per anar a la platja està asseguda a la taula del menjador. Davant seu apareix, finalment, l'home de l'ordinador.


Ha estat donant voltes per la casa amb el mòbil a la mà, com sempre. Diu que vol comptar totes les passes que dona al cap del dia i per això du en tot moment el mòbil als dits.

La dona vestida per anar a la platja ha estat esperant-lo durant una llarga estona,  tediosament, mirant incrèdula les seves anades i vingudes.

Cada dos per tres l'home de l'ordinador es tanca al lavabo (amb el mòbil naturalment) durant minuts extenuantment inacabables. De vegades ella no pot més i li demana si tot va bé. Ell estira la cadena i al cap de poc surt d'un altre mon.

Intercanvien paraules banals com si no sabessin que torna de llargues converses sovint trasbalsants.  De converses fetes amb paraules alienes que no se'n parla, que s’interposen entre ells fent un  mur i de pensaments allà on brama la tonyina en el cap d'ell.

Quan finalment s'asseu i comença un diàleg, en uns instants troba una enèsima raó per fer una cerca musical al youtube o googlejar certa informació peremptòria que li permetrà fer una ullada ràpida als missatges i respondre-hi a corre-cuita. Els comentaris il·lusament dissuasius de la dona vestida per anar a la platja ressonen en el buit mentre l'home ja està teclejant i ella opta per fer veure que no s'adona que està escrivint. Ell ni s'ho creu ni s'ho deixa de creure.

Si algun dia li ha demanat que no faci servir el mòbil quan són a taula, l'home ha entrat en còlera perquè a ell no el controla ni déu. Des de fa un temps, renegar s'ha convertit en la seva manera habitual d'expressió i en vocabulari abundant. (Com es dedica a la literatura, amb ella parla com un carreter). Mentrestant la dona es pregunta què fa allà amb aquell que només uns mesos enrere era extremadament sensible i la mirava amb intensitat comunicant-se sense paraules. Aquell home que volia tocar-li l'ànima amb la seva i ho va fer. Però que ja no hi és.

Amb cada missatge que envia, ella rep una part del jo que li va donar. Els bocins tornen una mica rebregats pels bits, però els va recomposant. Espera que els danys siguin assumibles. Algú li va dir un dia que sempre queia dreta. Tant de bo.

Cada gest al mòbil, cada passa que enregistra, l'allunyen d'aquella taula, la retornen a sí mateixa mentre li escolta encara una altra anècdota de les seves, repetida sobre les estovalles vermell fosc just abans de trobar un altre motiu per obrir el mòbil o per anar al lavabo enèsimament.

Un home ha de fer les seves necessitats, mecagondéu.

                                                   
                                                       L'Escala, agost 2021

(Encara a la manera de D.P.)

 L'home de les dobles ulleres i la dona vestida per sopar estan en una taula davant del mar i de les roques a un metre de la platja. Hi ha estrelles i planetes brillants. La nit d'estiu, ideal per a un acomiadament romàntic després de tres dies que havien de ser d'amor.

L'home de les dobles ulleres pren una copa de vi blanc i tres ostres. La dona vestida per sopar te davant una tònica.

S'ha impacientat perquè no li duen el coberts prou ràpid per començar a engolir les ostres i li ha fet un crit al cambrer que s'ha excusat com ha pogut. A les cambreres joves els posa ullets i intenció. No se sap què és pitjor.

Ella assisteix a aquesta enèsima demostració de mal humor del dia com única espectadora. 

Veu esclatar les bombolles de rabieta de la mateixa manera que les de l'aigua de Caldes que l'home es beu cada dia i cada nit llargament quan són al llit. Fins i tot en el moment més inapropiat del metavers. La sal li acostuma a fer set un segon abans de tastar-la.

 Tot i no haver portat una vida promíscua, ni durant la seva joventud, la dona vestida per sopar ha tingut una vida sexual molt intensa i, per suposat, en cap cas (ni tan sols amb un home), no havia viscut mai res de tan inoportú ni de tan mal gust. Cal reconèixer que el deixa fer no només perquè es queda perplexa, sinó també perquè veure'l tan ordinari la recrea en la seva superioritat moral i de classe.

Separant les ostres de la closca està molt entretingut i sembla que això i el vi li anestesiaran una estona el mal humor. Per distreure's, aposta amb ella mateixa si aquest recés serà momentani o significarà un canvi de tendència en el seu capteniment. És difícil de predir.

Mentre està amb aquests pensaments, passa per davant de la taula un conegut. D'ell.

-Ei, Manel! Què fas per aquí?

-Ja veus, menjant-me unes ostres.

El conegut li comenta que ha llegit un article que acaba de publicar. Ell li demana per la seva família ("Hola Don Pepito. Hola Don José") i es diuen adéu. A la dona vestida per sopar no l'han mirat ni li han dirigit la paraula cap dels dos. És la quarta paret.

S'aixeca i se'n va. La representació s'ha acabat. 

La seva impostora continua prenent-se la tònica i s'enfada amb l'obridor d'ostres per haver-la ignorat estrepitosament. Com de costum, li treu importància; no hi ha pensat, no recordava el nom d'aquell tio per presentar-l'hi, i etc.

De jove volia ser actriu. I per què no.


                   L'Escala, juny 2021

El Pessebre congelat

La dona que fila, el pastor que canta i el caganer.
La bisutera d'intestins tallats, la Soledat de la nòvia de Madrid.
La M. José que viu a través de mi.
Alacant com a metàfora de Londres.
La nena xina i la tieta adoptada.
Dos-cents kilos de carn, el xal negre sobre les espatlles esquàlides del monyo enroscat.
La casa tapiada, la boca segellada, l'anestèsia preparada.
El color de les calces, el pare de la germana de la portera de la cunyada de Freud.
La rossa tenyida de nom helènic amb intolerància filial.
El marit amb problemes legals.
La mare soltera del poder judicial.
El buit legal.
Les botigueres, les croqueteres, les carrilleres, les eres de l'Hades, el Nadal imaginari, els nebots inventats.
L'amiga invisible i el que ens queda de vida.
Les trucades del diumenge a les set.
El nòvio que és el pobre pepet.
L'assassí, el depredador ( si us plau, un home amb una vida millor!!).
Si us plau, un home
en una vida
millor.
                  L'Escala 7/12/2017

Ni Pandèmica ni Celeste


Si mitjançant el cos
es manifesta l’ànima,
convindràs que l’engany 
va ser del tot rotund.
Les abraçades dolces
que creia deslliurades:
una màscara més,
sense cap atribut.

L’enaltiment del cos
que pregonaves
(una excusa tramposa 
per enganyar millor),
va quedar ben malmès
amb abraçades buides
amb petons de sabó 
i t’estimos de llot.

Tu vas subvertir el cos
de tal manera,
que sols el desamor
va esdevenir real.
I al llit era només
la relació sincera
quan no em tocaves,
quan no m'acaronaves.
i així no em feies mal.

Si pandèmica no ho sóc
(com queda ja establert)
passem a detenir-nos 
en la part celestial:

Es manifesta l’ànima
a través del teu cos?
Va estar capaç de dir
del teu estat de dol?
Que va expressar, potser,
la gran desolació
que aquella trista nit
habitava el teu cor?
(Tancada amb pany i clau,
del teu cos carceller,
mentre em feia petons,
presonera en secret)

De celestial ben poc,
doncs l'ànima fugia
cap a racons ben foscos
de trista gelosia.

L’enaltiment poètic
i l’amor actuat
fan de molt bon llegir
i de millor escoltar.
Algunes hi van creure
(entre elles hi sóc jo).
Dormia confiada
estimant-te en el son.

Pandèmica i Celeste
compartíem el llit:
mentre dormia amb tu
tot s’havia extingit.

De sobte es va acabar,
he esdevingut mortal.
No hi ha recer ni treva
fora del jo real.

No sóc Gil de Biedma,
això ho tenia clar,
però tampoc m’esperava
que em fessis tan de mal
mentre dormia, plàcida,
en l'entrega total.

El somni es va esvaïr
(quants cops no haurà passat!).
Vaig caure anit del llit,
tinc el cor destrossat.

Aquest dolor estrident
supura pel meu cos
i mitjançant la sal,
aplaca la tristor.

Quan et miri de lluny
(siguis a prop o no)
recordaré aquells vespres
que m’entregava a tu.

I els dies que m’abracis
I em facis un petó,
recordaré les nits
que creia en tu i en jo.                                                                

Març 2018

#ZombiesAlEixample


Tot va començar amb un tuit amb el hastag #ZombisalEixample: Aquest vespre he vist dues zombies a l' Eixample. Algú més n'ha vist? Tot i que el compte que feia la piulada només tenia 138 seguidors, dos dies després #ZombisalEixample era trending topic. Centenars de barceloninxs asseguraven haver-ne vist una i molts deien que n'havien vist dues.

La majoria de les piulades coincidien en l'hora de la trobada: sempre al capvespre, entre les 20 i les 23 h. Si s'havien de creure els tuits, les zombis mantenien un horari força regular entre setmana però els caps de setmana costaven més de veure. Alguns afirmaven que n'havien vista una de sola o de vegades dues els diumenges al vespre, sobretot en aquella època de l'any en què els dies s'allargaven enormement amb la proximitat del solstici d'estiu.

Tots els tuits, però, coincidien en un detall que xocava amb els clixés més coneguts sobre els zombis: les zombis eren vistes prenent-se unes copes de vi negre assegudes en alguna de les abundants terrasses de la zona i en un estat d'embriaguesa d'allò més evident. 

Tot plegat era digne d'una pel·lícula de por dels anys 80 del segle XX sèrie B i la majoria dels  comptes de tuit semblaven seguidors del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges. Els perfils dels comptes tenien molt de joventut amant de les banalitats: Laura Z, Ningú no és perfecte, Pololives, Zombis630... #ZombisalEixample era un més dels hastags de moda efímera d'aquella setmana. Els trending topic acostumaven a durar el mateix que duren les copes i els entrepans en els vernissages i tenien la mateixa rellevància.
                                                               ......      ......   ......

La Rosa estava enormement enamorada. Aquella història amb l'advocada, per la que no hauria apostat gens feia a penes un any, s'havia anat desplegant de tal manera que al cap d'un mes de relació havia envoltat la Rosa, s'havia enroscat a la seva vida. Amb les arts de seducció i convicció pròpies de la seva professió, aquella advocada l'havia encerclat mitjançant una dansa d'apropament i allunyament anílica i semblava que li havia inoculat un filtre d'amor molt potent, sotmetent-la d'una manera que li era impròpia tant per temperament com per trajectòria vital.

Mentre només sis mesos abans li havia semblat impossible disposar de temps material i mental per mantenir una relació sostinguda amb l'advocada, ara es trobava entrant i sortint de casa seva a qualsevol hora dels vespre o en plena nit, cada vegada amb més freqüència, només per poder passar alguns minuts al costat de la seva estimada quan aquella es permetia una pausa laboral.

En un inici, l'advocada es desplaçava al barri on vivia la Rosa, però, a mesura que la dosi inoculada anava sotmetent  la segona, quedaven més a prop del despatx de l'advocada i el que va començar sent a mig camí va derivar en quedar al carrer Còrsega, sota el seu despatx cada vegada amb més freqüència.

Quan va arribar l'hivern, ja sempre es trobaven en algun dels bars del voltant del lloc on semblava viure la jurista i on la Rosa creia conèixer del tot el circuit habitual de llocs freqüentats per la seva estimada. Per tal d'aprofitar més el temps i esgarrapar  minuts per estar juntes, aquesta es traslladava de la manera que semblés més convenient sense recança.

Tanmateix, i a mesura que el verí anava fent la seva feina, el temps que la Rosa passava amb l'advocada s'anava escurçant i quan es veien uns minuts entre setmana, aquesta escollia un bar que tingués tele per així veure a través de la Rosa asseguda al davant, però transparent, algun tros de Barça mentre sopava una tapeta acompanyada d'algunes copes de vi. Com aquella nit, ja a finals d'hivern, quan feia un fred que pelava. Ella havia sortit de casa seva a les 9, l'hora adient per a la jurista per fer una parada en la feina i veure el final del partit en el bar dels gallecs del davant. Mitja hora més tard, amb el partit acabat, l'advocada va anunciar que s'hi tornava a posar al despatx i la Rosa va tornar a casa seva enmig del fred de la nit d'un dimarts qualsevol.

Si alguns dies la Rosa es queixava que es veien poc i que quan ella sortia de casa per veure-la uns minuts, la jurista mirava el futbol en comptes de parlar amb ella i estar juntes, aquesta li deia que semblava mentida que no es fes el càrrec de  la feina inacabable que tenia, del seu cansament brutal i que, en comptes de facilitar-li la vida, li posés encara més pressió.

Durant els caps de setmana, es veien en els horaris entretallats que l'advocada necessitava, segons la feina pendent acumulada durant la setmana, doncs les reunions amb les Dones Turistes, les col•laboracions en plans d'igualtat (la vida està plena d'ironies), els dinars, les taules rodones i les trobades diverses que a l'advocada li encantaven, li treien hores de feina de despatx que acabava els dissabtes, els diumenges i els dies festius. La Rosa mirava d'organitzar les seves activitats de lleure en funció d'aquests horaris improvisats cada setmana i insegurs fins a l'últim instant, però era difícil. Es trobaven unes hores, dinaven, es tornaven a separar, quedaven dues, tres hores més tard... Les tardes del diumenge sempre les passaven separades, però era difícil saber-ne l'hora. L'advocada anava decidint sobre la marxa segons les necessitats del moment."Tinc tanta feina que no me l'acabo. Estic desbordada", deia abans d'acomiadar-se i era la primera frase que pronunciava quan es tornaven a trobar.

Naturalment la Rosa s'ho creia tot.

Quan menys es veien, més trobava a faltar al seu amor i més greu li sabia no estar amb ella. Ara, l'advocada podia atendre trucades inacabables abans de parlar amb ella per telèfon sabent que l'estava esperant. Moltes vegades quedava amb la farmacèutica del seu barri per fer un vinet i una pausa al capvespre enmig de la feina en comptes de quedar amb ella. Quan acabava de treballar sobre les 11 de la nit, mentre la Rosa, que s'havia de llevar a les 7 al dia següent, esperava que li truqués quan arribés a casa, l'advocada s'entretenia pel camí per veure un tros del partit o s'aturava a prendre's els vinets i la tapeta (a repostar, com deia ella) i a llegir una mica el diari i sovint trucava a la Rosa vora les 12 de la nit. Ella es mantenia desperta, esperant, veient com cada cop es feia més i més tard i les seves hores de son s'escurçaven. Però no així les seves ganes de parlar amb la que estimava.

Va arribar un dia, que, quan la Rosa li va dir, com altres vegades, quant i quant la trobava a faltar, que la jurista li ordenà que no li ho digués més, que la posava dels nervis sentir-la, que era una desconsiderada, una egòlatra que li posava més pressió de la que ja tenia en comptes de facilitar-li la vida. Perquè estimar, era això: facilitar la vida a l'altra i no dir-li que la trobava a faltar contínuament, que ella portava més malament que l'advocada que estiguessin separades i que era millor tenir més ganes que no pas ocasions.

Tot i que el filtre amorós inoculat encara corria en grans quantitats per les venes de la Rosa, la manca de sentiments humans de l'advocada, la va deixar en estat de xoc. Quan intentà rebatre-li aquelles acusacions dient-li el que sentia, no va trobar cap resposta humana en la seva companya. L'advocada semblava no entendre res del que ella li estava dient: l'enamorament que fa voler estar sempre amb la persona estimada, els minuts de separació que semblen dies, la desaparició del món fora de la persona adorada, la necessitat vital, l'embogiment de l'enamorament on res no importa tret de l'amor, la complicitat, el recolzament mutu, la lleialtat, el desig de fusió... L'advocada no entenia de què li parlava. Cap sentiment humà semblava habitar-la. Quan li va respondre, un vent gèlid es desprengué del seu interior i  boira freda li va sortir  per la boca. Les paraules eren metàliques.

Deu ganivets d'acer es van clavar al cor bategant de sentiments de la Rosa. El seu cervell no ho entenia. Qui o què era aquella advocada? Es va quedar en estat de xoc.
                                                         ......         ......        .....

Com tantes coses que decideixen la nostra vida, va ser per atzar. Un agradament d'una resposta a un tuit d'una ex-alumna amb el hastag  #ZombiesalEixample. Li va fer gràcia que la Yoli, la seva ex alumna de l'institut, ara directora d'un grup de teatre amateur a Sant Joan Despí, havia tuitejat sobre zombies. Moguda per la curiositat de saber en què estava ara la Yoli i si potser volia muntar un espectacle per Halloween, va clicar el hastag i no va poder parar de llegir: hi havia dues zombies a l' Eixample, just per la zona que la Rosa havia estat freqüentant tant aquells últims mesos. A mesura que llegia, alguns detalls (on havien estat vistes, els seus horaris, la descripció física...) la van  inquietar.

Després d'una tarda de dubtes de començament de juny, va decidir que volia saber. Que si s'havia fet la pregunta, era perquè estava preparada per a la resposta. I que a la primera ocasió que es presentés, intentaria sortir de dubtes.

L'ocasió es va presentar al dia següent. Quan el deixeble està preparat, apareix el mestre. Aquell dia tot va tenir una seqüència màgica, els esdeveniments es van encadenar sols, esotèricament. L'univers semblava constel·lar-se per mostrar a la Rosa una altra espècie de les seves criatures.

L'advocada, que no se separava mai de la seva cartera, aquell matí se la va descuidar a casa de la Rosa on s'havia quedat a passar la nit. Amb una trucada matinal, li va demanar que quan pogués l'hi portés al despatx, però que no hi havia pressa, ho podia fer al migdia, quan sortís de l'institut.

La casualitat, l'atzar, va voler que aquell dia la Rosa tingués una reunió imprevista que la va retrassar  i quan li va dir a l'advocada que passaria pel seu despatx ella li va informar que tenia una visita a les 4 de la tarda. Com la Rosa volia aprofitar la trobada per poder prendre alguna cosa amb la seva estimada i esgarrapar uns minuts amb ella, li va dir que hi passaria després de dinar. Havent dinat, però, estava morta de son, com de costum, pel poc dormir nocturn i va decidir anar-hi després de fer la migdiada.

Quan es va despertar, l'actitud de l'advocada la va posar en alerta: sorprenentment, la jurista tenia pressa per veure-la. Volia que hi anés aviat i, cosa increïble en ella, volia concretar a quina hora es trobarien i si no trigaria gaire en arribar. Volia esperar-la en un bar. Ella, que sempre aprofitava fins a l'últim segon per quedar-se treballant al seu despatx, ara volia esperar-la a baix i saber a quina hora vindria. Aquest cop, va ser la Rosa qui li va dir que no podia concretar, que havia de fer un encàrrec abans i no sabia exactament a quina hora arribaria, però que la jurista anés treballant per aprofitar el temps i ella ja l'avisaria. Quan encara estava esperant l'autobús, l'advocada li va trucar per saber on era. 

"Que tens pressa?", li va demanar la Rosa. 

"No"

Era evident que estava passant alguna cosa i volia saber què li amagava l'advocada. Notava que volia que la Rosa arribés sobre les 7, estar la mitja horeta de rigor amb ella i quedar lliure abans de les 8. La hipòtesi més probable era que a quarts de 9 hagués quedat amb algú. Potser amb la seva amiga farmacèutica com tenia per costum? Per fer què? Volia saber. Ara volia saber.

Sobre les 8 de la tarda la Rosa arribava a Còrsega Aribau. Si bé l'advocada li havia ensenyat la farmàcia alguna vegada, sempre estava tancada i mai no passaven per davant si estava oberta. La Rosa no havia pogut conèixer mai la misteriosa amiga de la jurista. Per curiositat i per fer temps, va passar davant de la farmàcia amb tan bona i casual fortuna, que va veure-hi a dins una dona en la seixantena darrere el taulell que es penjava la bossa a l'espatlla disposada a sortir. Era ella, la propietària de la farmàcia. Un pobre home amb cara d'anys de cansament acumulat li feia de dependent i ja tancaria ell. 

Mentre la Rosa l'observava a través dels vidres de l'aparador la va veure obrir la porta i sortir. Portava una bossa de plàstic a la mà amb una ampolla de cava a dins. La va seguir i, a penes 20 metres més avall, veié com entrava en una luxosa porteria que devia ser el seu domicili. Vivia just davant del despatx de l'advocada. Des dels respectius balcons es podien saludar en qualsevol moment del dia o de la nit si volien. L'advocada no li havia comentat mai aquest petit detall mentre, en canvi, li havia explicat molts fets menors de la vida de la Loli: on es comprava la roba, que tenien molt poc en comú elles dues i com de malament es vestia tot i tenir molts diners, cosa que, tot fos dit, no confirmava en absolut el conjunt que ara portava posat .

Encara no eren 2/4 de 9,  l'hora que la Rosa volia aparèixer al bar on l'estava  esperant, ja impacientment (els wats que li anava enviant la delataven) l'advocada i va fer temps per organitzar el seus pensaments i calmar el seu ànim. Volia aparèixer davant de la jurista amb la major normalitat possible. 

Va arribar a la cafeteria del local convingut on l'advocada s'estava prenent una infusió (!) . Abans que la Rosa tingués temps de demanar res, la jurista, fent un gir inesperat li va proposar sopar allà. Si la Rosa li havia fotut el sopar previst enlaire, devia haver decidit que, al menys, soparia bé. El lloc era car. Ja la convidaria ella, va dir la jurista. Ella li va recordar que tenia feina i que se li faria tard per treballar al despatx. La defensora de drets li va dir que es quedaria treballant fins les 11, després. 

A aquestes alçades el cor de la Rosa anava a 200 pulsacions per minut, però aconseguia mantenir una calma més que aparent. Les dues ho estaven aconseguint, si bé notava a la jurista inquieta i com a refugi infal·lible li parlava compulsivament de temes feministes. La Rosa li seguia el rotllo mostrant un interès que la seva companya seguia amb alguna dificultat i amb fredor inhumana .

Sabia que si continuava fins al final, mai més res no seria igual per a ella, que el món, tal i com l'havia conegut fins llavors, deixaria d'existir. Encara que tingués només unes nocions bàsiques sobre el comportament i l'existència dels zombis provinent d'algun capítol de Walking Dead que el seu fill Marc li havia volgut fer veure a Netflix, sabia que els zombies s'alimenten d'humans així com que es poden eliminar  atacant el seu únic punt feble: el cervell. El més bàsic instint de supervivència l'obligaria a allunyar-se'n definitivament del seu gran amor i això li produïa un dolor insuportable que s'afegia a l'horror de constatar que l'advocada era una zombi i la farmacèutica, la seva parella zombi per rematar-ho.

A 3/4 de 10 de la nit, l'advocada va anunciar que havia de treballar i va donar el sopar per acabat (com de costum, havia arribat el moment imprevist en què bruscament l'advocada declarava que havia d'anar al despatx).

La Rosa la va acompanyar fins la porteria i va contestar que tornaria en bus (la jurista ho volia saber). Un cop acomiadades (estem en contacte, treballaré fins les 11, li va dir), la Rosa dubtava sobre què fer. Calculava que l'advocada tardaria uns 30' en sortir, el temps que comptava que la Rosa trigaria en arribar al seu barri. La possibilitat d'esperar-se 30' al carrer li semblava massa feixuga i a més tenia l'inconvenient de tornar a casa, a saber a quina hora, en transport públic. Va pensar que tenia temps d'anar a casa amb el 54, agafar el cotxe i tornar a l' Eixample.

Ja a casa seva, el cor semblava a punt de saltar-li de la samarreta blanca que portava. Havia arribat el moment definitiu. Encara estava a temps de no tornar al carrer Còrsega, de quedar-se a casa i no saber mai del cert si l'advocada que tant estimava era o no una zombi. Encara tenia la possibilitat de continuar amb la vida tal i com la coneixia sense posar-se en perill.

Es va aturar a valorar-ho. Es va demanar si seria capaç de suportar la realitat i va tenir clar que la seva necessitat de saber era superior a la por a perdre la dona de la que estava enamorada. La set de veritat era superior al dolor que inevitablement sentiria quan l'ataqués la zombie. Sí, s'havia fet la pregunta i estava preparada per assumir les conseqüències de tenir la resposta.

Va agafar el cotxe i va tenir la sang freda d'aturar-se en un caixer a treure diners per pagar la Lucía que vindria a netejar el dia següent. La seva vida continuaria. Amb zombis o sense. 

Es va dir per última vegada que encara estava a punt de recular, quan va entrar  un wats de l'advocada: "Se m'està acabant la bateria i no ens podrem comunicar fins que arribi a casa." Havia passat exactament mitja hora des que l'havia deixat. No hi havia escapatòria possible. Va sortir pitant en direcció a l' Eixample.

Quan va arribar, el despatx estava encara il·luminat, però mentre la Rosa havia aparcat el cotxe, el llum s'havia apagat i la jurista havia sortit. Va trucar al timbre de la porteria 2, 3 vegades. Ningú responia. L'ascensor estava a baix. Devia haver acabat de sortir, però no la veia enlloc. Va mirar els bars que coneixia. No hi era. Va decidir esperar-se davant la porteria de la farmacèutica. L'advocada devia estar amb ella.

Ja eren quasi les 11 i encara no apareixia. L'advocada li havia dit que treballaria fins les 11 i li trucaria quan arribés a casa, No es podia retardar gaire. Així i tot, aguantaria ella sense tenir una aturada cardíaca abans? Llavors va passar una cosa que no s'esperava: la farmacèutica va entrar a la porteria de casa seva. Segur que acabava de deixar l'advocada. Va mirar en la direcció d'on venia. Just allà mateix, a la porteria del costat dels seu domicili, hi havia un bar, el Manolito's, un bar del que mai li havia parlat l'advocada, on mai hi havien anat tot i estar just davant del seu despatx. Va deduir que devia ser el lloc de les seves trobades furtives i on havien estat avistades pels tuitaires del hastag.

La jurista, asseguda amb els ulls encesos mirava el seu mòbil.

- Hola.- la va saludar la Rosa.- Creia que no tenies bateria.

- I no en tinc- li va contestar la zombie negant una evidència estrepitosa. -He encès un moment per veure el resultat del partit del Barça.

Estava beguda.

- Veig que tens molta feina al despatx i que no et va el mòbil.

- El mòbil l'apago quan li queda poca bateria. No es pot carregar fins que no es queda a zero i l'he obert un moment per veure el Barça.

Hi havia dues copes a la taula.

-He vist que estaves acompanyada.

 -M'he trobat la Loli, per casualitat quan anava cap a casa.- (casa seva estava en la direcció contrària).

-No és el que et penses. Ets una gelosa compulsiva! M'assetges, m'has estat espiant!!- va dir l'advocada amb els ulls que, brillant d'un verd fosforescent,  li saltaven de les òrbites al mateix temps que les dents negres sobresortien de la mandíbula desencaixada.

Amb un moviment invisible a l'ull humà, propi dels caçadors camaleònics, la jurista zombi devorà d'un sol mos, en unes dècimes de segon, fent servir les dents afilades i la saliva corrosiva, l'ànima de la Rosa. La taula i el sostre del Miguelito's van quedar esquitxades amb gotes negres de bava i la pudor del vi negre a mig pair.

Afortunadament, el cos de la Rosa continuava fent les seves funcions habituals i també el seu cervell. Havia fet l'única cosa possible per salvar-se: construir-se una ànima nova in situ.

Havia aconseguit parlar a la zombi mantenint la calma,  tot aparentant una certa normalitat que li havia permès sortir lentament, sense que ni els seus gestos ni les seves paraules la delatessin. Havia aconseguit fer el pas del seu cos a una altra ànima  imperceptiblement, de manera que la jurista  havia devorat una ànima ja deshabitada. No havia estat fàcil, però ho havia aconseguit .

- No em creus? - preguntà la zombie encara amb la bava gotejant.

- Sí, sí que et crec. Com, sinó, podria continuar estant aquí al teu costat?

             .........................

Fa temps que #ZombiesAlEixample no te tuits nous. Ja no hi ha cap zombie al barri i la Rosa viu  amb la seva ànima nova lluny de la jurista i sense zombies.

Però encara, si passeu per la cantonada de Còrsega-Aribau i mireu el sostre de la petita terrassa del Miguelito's, podreu veure les esquitxades brutes que han quedat, testimonis indelebles de la depredació d'una ànima humana una nit qualsevol,  d'un dimarts qualsevol de començaments d'estiu, d'un any sortosament, tan distant.